La brillantor platejada que desprenia va fer que el descobrís, abandonat a terra. Era un petit moneder de filat de metall, amb una cadena que li feia de corretja. Mentre s’ajupia per recollir-lo, l’Aurora va pensar que li devia haver caigut a alguna de les dames que ramblejaven i va mirar al seu voltant, per veure si alguna d’aquelles dames distingides feia el gest de buscar-lo. Llavors va advertir una jove elegantment vestida que caminava molt a poc a poc, amb la vista enfocada al terra esquitxat de pètals i de fulles.

Sílvia Tarragó, T’ho donaré tot (Barcelona: Columna, 2017)

Potser l’havia enxampat la furgoneta i ara jeia en algun hospital, ferit. O potser simplement volia passejar i arribar-se, per exemple, fins al port. Feia cara de tenir-ne ganes. Era un home d’aquells amb tot l’aspecte de posar-se a ramblejar sense cap altre objectiu que aquest, ramblejar.

Blanca Busquets, El crit (Barcelona: Proa, 2019)