costa f

Definició

Pendent del terreny, en general; específicament, carrer costerut, amb sinònims com ara baixada, davallada, muntada o pujada.

S’usa sobretot a les Illes.

Etimologia

Antigament ‘costella’ i ‘esquena’, després ‘terreny en pendent’ o ‘ribera de la mar’; del llatí costa ‘costella’, ‘costat del cos’, ‘part lateral d’altres coses’, que en les llengües romàniques va passar a aplicar-se sobretot a les parts laterals i pendents de l’interior muntanyós i del litoral.

Usos

  • De cada vegada, els carrers estaven més buits. Només em trobava amb quatre turistes despistats i qualque moix a lloure.
       Pujant la costa del Teatre li vaig envelar un altre pic cap a la plaça Major. Les botigues casetes tancades, sense els colors dels souvenirs, tenien un aire decadent i abandonat. L’Entrada que Passa, deserta i ombrívola, despullada de les flaires de l’antiga herboristeria, em va conduir al carrer de les Monges. Els esperits amables de les persones que formaren part del paisatge de la meva infància se’m feren presents: don Ramon Aguiló de la botiga de queviures, dona Trini de la lleteria, dona Dolors de la tenda de roba infantil Caperucita Roja, dona Antònia de la sabateria Viena, les filles de la perfumeria Parigi, que feien tornar boiets els jovençans del barri.

    Conxa Forteza, «Palma, la meva ciutat esvaïda» (Diari de Balears, 18 de febrer del 2008)
  • Anàvem per uns carrers estrets, foscos, uns carrers de mala olor. Jo mirava els cartells que hi havia damunt les tendes de comestibles, damunt les tintoreries, damunt els bars. Després, a la meitat d’una costa empedrada, estreta, amb la lluna al damunt i un poc d’electricitat en els cantons, «El Tirol», damunt un portal baix, estret, amb un llum verd damunt la numeració de la casa.
       —És aquí, tu.

    Blai Bonet, El mar (Barcelona: Club Editor, 2017 [1958])

Tema de la setmana

Vies i carrers de pobles i ciutats

Enllaços

Temes i etiquetes