El poeta és, potser, l’home que trena les paraules. Un ofici semblant al dels margers: aquells que componen i forgen un trenat de pedres, sàviament disposades. Els antics glosadors mallorquins, poetes del poble, mestres del vers improvisat, sovint exercien l’ofici de margers. Cada dia, de sol a sol, feien paret seca: una pedra sobre l’altra, perfectes. Així llavors componien les seves cançons fetes de paraules. No sé si aquella estructura intel·lectual adquirida en contacte amb la feina regia la seva capacitat de jugar amb les paraules i compondre versos. Potser, el ritme de les pedres configurava el ritme dels mots.

Gabriel Janer Manila, «Territoris» (Avui, 5 d’abril del 2004)

Li dic que l’interior de l’illa és millor, s’hi conserva la tranquil·litat. I les cases. A la costa han desfet molt.
   —Ara, ara —diu, i això significa «això mateix, ara sí que hi toca»—. Jo tenc una finca fora des poble [Binissalem], una casa, vaja, es pot dir una casa, perquè no hi falta res de lo que hi toca tenir. Hi ha mumare.
   —I encara és més tranquil que aquí…
   —Sí, sí, hi viuria sempre, en aquesta casa. M’agrada molt es camp, i es treball des camp.
   —Tota la vida hi ha treballat, al camp?
   —No…
   —Potser per això li agrada —dic, i riu.
   —Jo era marger… Adéu, Tomeu!
   Passava un home i l’ha saludat.
   —Feia paret seca, abans hi havia molts margers, perquè ses finques es tancaven i es tancaven de paret. Però ara fer una feina de pedra és, com diria jo, no ho sé, costa molt, costa molt.

Josep M. Espinàs, A peu per Mallorca sense veure el mar (Barcelona: La Campana, 2005)