De fet, tot havia de sortir bé perquè hi havia una clàusula que feia que no pogués ser de cap altra manera. Tots els documents havien d’anar signats per aquells que hi havien participat, era per això que tots sabien que hi havia un control estricte, que qualsevol errada, qualsevol fitxa incompleta o esmenada, qualsevol mostra de malaptesa, podia ser utilitzada en contra d’un per part dels seus superiors i —alguna vegada havia succeït— també per part dels funcionaris d’una escala inferior que volien progressar a costa de les errades dels que hi havia a sobre.

Francesc Serés, Contes russos (Barcelona: Quaderns Crema, 2009)

Fa poc vaig enregistrar per a TV3 la segona temporada del programa L’ofici de viure, i en un dels rodatges vaig haver de practicar paddle surf amb un dels entrevistats. Era la primera vegada que jo feia paddle surf, i el resultat va ser un desastre. Vaig caure una vegada i una altra. M’anava estavellant contra les onades, del tot incapaç de mantenir-me dret damunt la fusta. Tot jo feia riure, per no dir que feia pena. De fet, per a algú altre, o per mi mateix fa temps, aquella malaptesa davant les càmeres hauria suposat fer el ridícul. L’escriptor Josep Pla deia que si alguna cosa no hem de fer en aquesta vida és el ridícul. Doncs bé, jo el vaig fer, el ridícul —aparentment. En realitat el va fer el meu personatge, el meu jo superficial.

Gaspar Hernàndez, La llibertat interior (Barcelona: Columna, 2020)