El poble s’ordena en dues places i tres carrers principals. En un extrem hi ha la plaça vella, quadrada i tancada com un fortí; al costat, una altra plaça molt petita, amb l’església i l’ajuntament vell; i tot seguit, el carrer Ample, que sembla una plaça estreta. És per ací que entrem al poble. A la dreta queden les altres dues places; enfront, al cap del carrer, un bar de clientela sòlida —el bar Donet—; a l’esquerra, els altres dos carrers, paral·lels, vorejant la muntanya: l’un —el Major— pel pla, i l’altre —de Dalt— ja encavallat en l’aiguavessant. Enllaçant aquests dos, creuen tres o quatre carrers costeruts, que s’enfilen muntanya amunt fins a límits poc raonables. De fet, tant els travessers com el de Dalt són carrers impossibles, que s’acaben bruscament contra la muntanya, i tots aboquen al carrer Major, que és l’eixida cap a Gandia.

Víctor Labrado, La mestra (Alzira: Bromera, 2010 [1995])

Així que van ser tots tres ben fadrins, son pare els cridà un bon dia i els digué:
   —Fills meus, ja sou grans, i no és cosa d’estar-se ací tota la vida sense córrer món, només ajudant-me a mi en les feines de la terra. Cal que tempteu de trobar el vostre esdevenidor eixint de la llar. Jo crec que tu, Josep, puix que ets el més gran, pots anar a posar-te en amo a l’altre aiguavessant de la serra de Gorga i així coneixeràs altra vida i altres cares i potser en terra forastera trobaràs el camí de la fortuna.
   —Molt bé, pare —digueren a cor tots tres.

Enric Valor, «Home roig, gos pelut i pedra redona», dins Rondalles valencianes 7 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999)