Comprovo que, tocant a la qüestió sentimental, el Liam i jo estem si fa no fa igual. M’explica que va tenir una relació llarga amb un noi i que, des que van tallar, ha anat amb molta gent però amb ningú més de quinze dies. Al cap de poc ens quedem sense més coses per dir i, a la primera oportunitat, ens posem a parlar amb uns altres convidats i ja no tornem a coincidir. Em cau bé, el Liam, però em sembla que, junts, faríem una parella més aviat ensopida.

David Vilaseca, Els homes i els dies (Barcelona: L’Altra, 2017)

Travessar la frontera fou fàcil. Uns altres parents —aquests més llunyans— del poble d’Age, prop de Puigcerdà, tocant a França, ens acolliren. Vam sopar i dormir. L’endemà, de bona hora, com si res, junt amb l’amo, els mossos i la mainada de la casa, vam anar a girar l’herba d’un prat, al límit del qual hi havia aquesta línia inexistent, però inventada pels homes, que en diuen frontera. De tant en tant, desfilaven parelles de carrabiners espanyols que, com les mules que fan rodar una sínia, feien la patrulla reglamentària. Estaven despreocupats i tranquils. Complien amb llur deure.
   Ens en vam aprofitar. En un moment donat, la dona i jo ens situàrem a l’extrem del camp, amb unes forquetes al braç i girant herba. A un senyal convingut, férem uns passos. Vam saltar un rec, d’un metre d’ample, vorejat d’arbres, i ja érem a França.

Ferran Planes, El desgavell (Barcelona: Club Editor, 2010 [1969])