En Jaume i en Joan, que al començament havien fet una mica de teatre i havien jugat a fer-se un xic els ignorants, van quedar fascinats. Sentir parlar en Luis sobre les abelles els va despertar el cuquet i van decidir que ells també volien aprendre a fer d’apicultors. Els dos cosins eren així: prenien les decisions ràpidament i quan se’ls ficava una ceba al cap no estaven disposats a perdre el temps.

Marta Pasqual, El malaventurat senyor Clauss (Barcelona: Empúries, 2022)

Aquella sèrie tronada no la podem relacionar sense més ni més, en termes causals, amb la nostra dèria d’escriure, òbviament. No, la mania tenia un recorregut propi. Recordem comentaris d’estranyesa per part dels nostres pares. «Aquest xiquet té una ceba al cap». És una expressió que s’anticipa clarament al primer Freud. I seguint amb les cebes: «Està grillat». I encara una altra: «És un ceballot!». Són grans intuïcions populars, pura psiquiatria agropecuària. Les cebes i les patates grillaven damunt dels canyissos a mesura que anaven passant les estacions: hi havia un ordre còsmic lligat a les fases de la lluna, un procés que sublimava la condició humil dels tubercles i els relligava als planetes, místicament. Només es tractava de saber-ho veure.

Ferran Sáez Mateu, Acaçar la boira. Una educació sentimental al Segrià dels anys setanta (Barcelona: Pòrtic, 2022)