La noia no va oposar resistència. Va confessar els crims amb naturalitat i el va seguir a l’ajuntament, on va quedar detinguda a l’espera que se’n fes càrrec el jutge instructor. La plaça Major, encara que tothom li deia plaça de la Vila, era plena com un ou. Veient les fotografies publicades a la premsa es diria que els mil tres-cents habitants que aleshores tenia el poble —n’ha perdut quatre-cents en noranta anys— havien sortit al carrer. Petits i grans. Joves i vells.

Anna Sáez Mateu, L’enverinadora (Barcelona: Pòrtic, 2025)

Fa pocs dies que un hom tornava a Barcelona. Un hom va pujar a l’estació de Llançà, i com que el tren anava ple com un ou i el meu seient —un seient escadusser— estava davant mateix d’una parella d’enamorats, i com que veure festejar és cosa que, no puc fer-hi més, però em fa tornar vermell, em vaig decidir a anar al vagó restaurant. Si aneu al vagó restaurant a mitja tarda, i no teniu gana, us trobeu en un compromís, perquè heu de demanar alguna cosa per beure, i en aquests llocs, en qüestió de begudes, no es pot triar massa.

Josep M. de Sagarra, «Meditació d’octubre» (La Publicitat, 5 d’octubre del 1924), reproduït a L’ànima de les coses (Barcelona: Quaderns Crema, 2001), pàg. 351