—No respons, negrot? —li va tornar a demanar amb odi aquell home.
   Just en aquell precís moment en Reinaldo el va reconèixer. Havien passat trenta-quatre anys. L’havia vist per darrera vegada quan només era un infant. El cor li va fer un gir dins el pit i una dolorosa urpa li va estrènyer la gargamella, però no va fer res coneixedor.
  —Aquests xavals són els meus fillastres. Quan vaig enviudar de la meva primera esposa, que Déu la tingui a la Glòria, em vaig tornar a casar amb una dona blanca que també havia enviudat i havia quedat sola amb dos bessons de només tres anys. Ara en tenen dinou. Jo els he fet de pare. No n’han conegut d’altre —els va mentir tot mirant els mossets que tenia un a cada costat. Ells assentien ben seriosos amb el cap, intentant donar així veracitat a la nyepa que s’havia inventat en Reinaldo.

Joan Bibiloni, Li diré Llibertat (Barcelona: La Campana, 2024)

Li havien preguntat si la nit del robatori tots els paletes de l’obra se n’havien anat amb les camionetes de l’empresa a les barraques on dormien, com les normes exigien, i l’encarregat havia dit amb tota la barra que sí, que com cada nit. Era una nyepa com una casa, perquè les camionetes de l’empresa feia mesos que no les veien, i el policia que l’interrogava ho sabia tan bé com ell, però havia fet veure que s’ho creia perquè tots estaven conxorxats.

Carles Casajuana, Kuala Lumpur (Barcelona: Proa, 2022 [2005])