Definició
Completament sol i abandonat.
Ha recollit un gos del carrer que estava sol i vern.
Amb la mort dels seus pares, va restar sola i verna.
Etimologia
Vern és el nom d’un arbre, però en aquest cas és un adjectiu (vern, verna) que només s’usa en aquesta locució i ni tan sols és clar que sigui realment un adjectiu, si no té cap més ús. La locució potser ve d’un llatí vulgar solivertus, compost de solus ‘sol’ i vertĕre ‘arrencar a fugir’, d’on ‘el qui fuig sol’ amb possible influx del llatí verna ‘esclau’, soliverte verna ‘esclau fugitiu’, d’on la contracció soliverna. Coromines dedica unes quantes pàgines del seu Diccionari etimològic i complementari a aquesta expressió, per a qui vulgui esplaiar-s’hi.
Usos
Anem a provar d’escriure el nostre articlet —dic cada dia a una determinada hora—. Veiam, de què tenia el propòsit de parlar? Tot llegint el diari aquest matí, quin esdeveniment t’ha sobtat, quina frase t’ha sobtat, quina idea t’ha fet riure?
Carles Soldevila, Fulls de dietari: una antologia (Barcelona: Empúries, 2004), pàg. 61
I gairebé sempre, després de fer desfilar tots els meus records del dia vaig dient: «Fora! Aquest tema no va…». «Desa’l! Aquest altre va menys encara…». «I ca! Ja farà bon sol quan puguis reprendre aquest tema…». És a dir, que adés amb ira, adés amb recança, els obligo a retirar-se l’un darrere l’altre. I torno a romandre sol i vern davant les quartilles impacientment blanques.L’Artur s’havia quedat solter, per pròpia voluntat filosòfica —o qui sap per què—, i vivia a la casa heretada dels seus pares. Sol i vern, ho conservava tot tal com ho havia rebut: els mobles enfundats, uns llums de peu de claror somorta amb unes paraules historiades, i un terra ple d’estoretes d’inspiració oriental. No he pogut saber mai si ho conservava per mandra o per mor al culte a la memòria dels seus progenitors.
Pere Calders, «Triangles màgics», dins Un estrany al jardí (1985)
Tema de la setmana
Locucions amb mots units per la conjunció i