L’altre era un excel·lent xicot de Puigdàlber, que deia Cendra i que a tot estirar li feies disset anys, amb tot i que n’havia complert vint-i-dos. En Cendra era un gran camarada, amb el qual no et podies barallar mai, perquè si el contradeies un pressentiment interior t’assabentava que la raó era d’ell. Tenia uns ulls enormes i desorbitadíssims.

Avel·lí Artís-Gener, 556 Brigada mixta (Barcelona: Proa, 1999 [1943]), pàg. 42

La felicitat organitzada intentarà, una altra vegada, de seduir-nos: ara convé que no haguem après res de les lliçons d’aquesta guerra. A tot estirar, el nom d’unes quantes noves armes, que han demostrat que són boníssimes, i que convé malfiar-nos per sempre dels diferents. Però al món, al nostre món, no hi ha pas tants pocavergonyes que oblidin tot el mal que s’ha arribat a fer. Són els qui es neguen a ser uns morts feliços.

Montserrat Roig, «Els qui es neguen a ser uns morts feliços» (Avui, 1 de març del 1991), reproduït a Un pensament de sal, un pessic de pebre (Barcelona: Edicions 62, 1992)