El papa va estar rondinant tota l’estona, dient que no li havien arreglat gens bé el cotxe i que ja no quedaven mecànics com Déu mana que sabessin fer la seva feina. I la mama li contestava que quina ceba li feia plorar els ulls, que era un cotxe que li havia donat molt bon resultat i que en un tres i no res arribaríem a Barcelona. Però el papa continuava rondinant i ella li deia que li estava sortint fum del cap de sentir-lo rondinar, i tots vam acabar cantant una sarsuela que li agrada molt al papa.

Maria Carme Roca, Qui és el penjat? (Barcelona: Casals, 1997)

Ja es veia que en Matas estava de mal humor. Havia rebut una trucada del president, disgustat per l’escàndol. Justament ara, a un any de les eleccions.
   —Que no sap treballar, aquest home? Què volia? Glòria a baix preu?
   —No, no ho crec, almenys en circumstàncies normals, no.
   —Llavors quina ceba li cou?
   En Sagunto, dempeus davant la taula de caoba, mirava a terra.
   —Algú em farà el favor de dir-me de què va tot això —es planyia en Matas mentre es deixava caure teatralment a la butaca.
   —Competien amb en Tena, te’n recordes? L’amic d’en Gómez. Competien pel mateix medicament.

Amàlia Lafuente, Codi genètic (Barcelona: Proa, 2009)