Diuen que James Joyce anava, vell i cec, al manicomi d’Ivry per trobar-se amb la seva filla. I diuen, també, que l’escriptor seia davant la filla boja i, com que no sabia què dir-li, li cantava antigues cançons de bressol irlandeses. La filla callava i el pare esperava un bri d’enteniment als ulls de la noia. I potser sí que n’hi havia i el pare ho sabia. El silenci els unia, i el geni creador de paraules se’n desfeia, d’aquestes, per enraonar amb la filla.

Montserrat Roig, «Sobre el silenci», dins Un pensament de sal, un pessic de pebre (Barcelona: Edicions 62, 1992), pàg. 354

La part que ocupa en la nostra vida de relació l’automatisme col·loquial és enorme, i és sorprenent com aquest no hagi promogut més interès. En el transcurs del dia, una gran part de les frases que pronunciem ens surten empeses per la comoditat, pel gust que ens dóna moure la llengua i modular els sons guturals —per passar l’estona, simplement. Només els personatges de les novel·les saben exactament el que es diuen, enraonen d’una manera deliberada i conscientment. Les tres quartes parts del que diem els homes de carn i ossos són sorolls certament articulats, però desproveïts d’un qualsevol sentit, frases automàtiques. Si hom medita un moment en aquest fet, veu cobrir una gran part de la pròpia vida d’irrisorietat i de grotesc.

Josep Pla, El carrer Estret (1951)