—Anem a cremar-ho tot, Coces! —li deia eufòricament etílic—. A fer la mà la pàtria, el rei i la dignitat! Anem a cremar-ho tot!
   Ausades que ho cremaren tot. S’hi van llançar com uns piròmans.

Paco Esteve i Beneito, Si ha nevat (Alzira: Bromera, 2016)

Èbries de cubates deixats i del fum dels altres, afòniques i eixordades dels propis xiulets per demanar bisos, les dues noies de comarques baixen agafades pel carrer d’Emili Baró, ara per una vorera, ara per l’altra, engegant els espontanis que insisteixen en acompanyar-les on sigui que vagin, tan soles.
   —A fer la mààà! —els respon l’Elsa, i continua cantant—: Con mi pensamiento sigo el movimiento…
   —De los peces en el agua… —La Sara aixeca el dit del mig.
   —Tia, eixe era mono.
   Es giren per tornar-se’l a mirar; la colla de nois fan l’alto, tots els dediquen gestos eloqüents menys l’objecte d’interès, així que les amigues continuen el camí.

Marta Rojals, El cel no és per a tothom (Barcelona: Anagrama, 2018)