Antoni deia que l’únic art que mereixia aquest nom era el figuratiu i el realista; gran part de l’art contemporani no era, per ell, altra cosa que burots. […] Els darrers anys de la seva vida s’imposà el repte de provar que ell era capaç d’igualar com a mínim els burots dels contemporanis i es dedicà amb bolígrafs de colors a copiar fidelment picassos i mirós —curiositat que ha causat gran admiració dins la família.

Guillem Simó, En aquesta part del món. Dietaris, 1974-2004 (Barcelona: Acontravent, 2016), pàg. 570

Anava gesticulant i passava les mans a l’altura de la tela, com si l’estigués pintant de nou amb nous burots. Li vaig dir: «Doncs jo no veig res d’això. Veig uns ninots presumptuosos que no m’expressen res. Veig trivialitat acolorida i una merda de quadre». I ell es va girar i em va dir a través d’un somriure afectuós: «Que el quadre és una merda ho sabíem els dos, senyoreta. Però nosaltres som aquí, nosaltres mirem el quadre i ens mirem als ulls, i això és tot el que compta. Nosaltres som el salt a què les obres ens inciten. L’home és un deliri de les formes o no és».

Melcior Comes, L’estupor que us espera (Barcelona: Empúries, 2005)