Els primers xips mesuraven 10 mil·límetres de costat i podien contenir fins a deu components. El 1980, en la mateixa superfície n’hi podia haver fins a un milió. I ara se’n poden encabir uns quants milions en xips de nanòmetres —milionèsimes de mil·límetre. L’evolució va ser tan ràpida des de bon principi que el 1965 el químic i físic californià Gordon Moore va proposar la llei que porta el seu nom. No era una demostració científica, sinó una apreciació: el nombre de transistors en un circuit integrat es doblava cada any. Deu anys més tard va modificar la seva previsió i va dir que es doblarien cada dos anys. I com que els transistors també eren cada vegada més potents, la seva velocitat s’incrementava encara més.

Xavier Duran, 100 paraules amb molta història (Valls: Cossetània, 2026), pàg. 35

[1976]  El comandant de la Guàrdia Civil em va dir explícitament que volia arribar a general i que sabia que s’hauria d’entendre amb les forces democràtiques. Ells tenien ganes d’agradar, però nosaltres teníem un cert ressentiment, i a més patíem un altre mal, el gran mal dels catalans: teníem mitificat l’Estat. Ens crèiem que l’Estat era més del que era en realitat, donàvem molta importància als aparells, estàvem acomplexats i ens faltava autoconfiança per canviar el xip i creure’ns que nosaltres també érem capaços de fer-ho.

Miquel Sellarès, Construint un Estat nou. Memòries polítiques (Barcelona: Angle, 2014), pàg. 133