Una vegada, quan encara era molt jove, de nit i amb els amics del poble, vam parar amb els cotxes davant de les portes del cementiri. La foscor tan sols quedava una mica esclarida pels fars dels vehicles i, davant de les reixes de l’entrada —i mirant cap a la fosca plenitud del buit—, vaig emocionar-me sense entendre gaire per què. Em veig a mi mateixa en aquella foscor recordant que allí dins hi havia enterrat l’home de ma padrina Maria i que aquell mort —massa jove per morir, deien els de casa—, malgrat no haver-lo conegut en vida, m’era estranyament proper. La veritat és que la imatge se m’ha representat moltes vegades al llarg de la vida.

Teresa Ibars, La mort de l’altre (Barcelona: Comanegra, 2024), pàg. 25

I tots anem amb ells, cap als funerals silenciosos,
els funerals de ningú, perquè no hi ha ningú per enterrar.
Vaig dir a la meva ànima: calma’t, i deixa que la fosca baixi sobre teu
i així serà la foscor de Déu. Com al teatre,
quan els llums s’apaguen per canviar el decorat
amb sord estrèpit de bastidors, amb el vaivé de la foscor en la foscor,
i prou sabem que els turons i els arbres, el paisatge de fons
i la imponent i atrevida façana se’ls enduen enrotllats…
O com quan un metro, en el túnel, s’atura massa entre dues estacions
i la conversa s’alça i lentament s’esvaneix en silenci
i darrere de cada cara veieu com s’aguditza el buit mental
deixant només el pànic creixent de no tenir res en què pensar;
o quan, sota l’èter, la ment és conscient, però conscient de no-res…

T.S. Eliot, «East Coker» III, dins Quatre quartets (Barcelona: Viena, 2010), traducció d’Àlex Susanna