Oh fosca fosca fosca. Tots s’endinsen en la fosca,
els espais interestel·lars buits, el buit en el buit,
els capitans, executius de banca, autors eminents,
els mecenes pròdigs, els estadistes i els governants,
els alts funcionaris, els presidents de moltes comissions,
magnats industrials i petits contractistes, tots s’endinsen en la fosca,
i foscos el Sol i la Lluna, i l’Almanac de Gotha
i la Gaseta de la Borsa, el Directori de Directors,
i glaçats els sentits i perdut el motiu de l’acció
I tots anem amb ells, cap als funerals silenciosos,
els funerals de ningú, perquè no hi ha ningú per enterrar.
Vaig dir a la meva ànima: calma’t, i deixa que la fosca baixi sobre teu
i així serà la foscor de Déu. Com al teatre,
quan els llums s’apaguen per canviar el decorat
amb sord estrèpit de bastidors, amb el vaivé de la foscor en la foscor,
i prou sabem que els turons i els arbres, el paisatge de fons
i la imponent i atrevida façana se’ls enduen enrotllats…
O com quan un metro, en el túnel, s’atura massa entre dues estacions
i la conversa s’alça i lentament s’esvaneix en silenci
i darrere de cada cara veieu com s’aguditza el buit mental
deixant només el pànic creixent de no tenir res en què pensar;
o quan, sota l’èter, la ment és conscient, però conscient de no-res…
Vaig dir a la meva ànima: calma’t, i espera sense esperança
perquè seria una esperança equivocada; espera sense amor
perquè seria un amor equivocat; i malgrat tot hi ha fe
però tant la fe com l’amor i l’esperança es troben tots en l’espera.
Espera sense pensar, ja que no estàs preparat per fer-ho:
així la foscor serà llum, i la immobilitat, dansa.
Murmuri de rierols, i llampecs d’hivern.
La farigola no vista i la maduixa de bosc,
la rialla en el jardí, èxtasis recordats
i no perduts que exigeixen, assenyalen l’agonia
de mort i naixença.

                                       Em dieu que estic repetint
el que he dit fa una estona. Doncs ho tornaré a dir.
Ho tornaré a dir? Per tal d’arribar allí,
per arribar allí on éreu, per venir d’on no éreu,
     heu d’agafar un camí on no figura l’èxtasi.
Per tal d’arribar al que no sabeu
     heu d’agafar un camí que és el de la ignorància.
Per tal de posseir el que no teniu
     heu d’agafar el camí de la despossessió.
Per tal d’arribar al que no sou
     heu de passar pel camí en què no us trobeu.
I el que no sabeu és l’únic que sabeu
i el que teniu és el que no teniu
i on sou és on no sou.

T.S. Eliot, «East Coker» III, dins Quatre quartets (Barcelona: Viena, 2010),
traducció d’Àlex Susanna

ℵ

O dark dark dark. They all go into the dark,
The vacant interstellar spaces, the vacant into the vacant,
The captains, merchant bankers, eminent men of letters,
The generous patrons of art, the statesmen and the rulers,
Distinguished civil servants, chairmen of many committees,
Industrial lords and petty contractors, all go into the dark,
And dark the Sun and Moon, and the Almanach de Gotha
And the Stock Exchange Gazette, the Directory of Directors,
And cold the sense and lost the motive of action.
And we all go with them, into the silent funeral,
Nobody’s funeral, for there is no one to bury.
I said to my soul, be still, and let the dark come upon you
Which shall be the darkness of God. As, in a theatre,
The lights are extinguished, for the scene to be changed
With a hollow rumble of wings, with a movement of darkness on darkness,
And we know that the hills and the trees, the distant panorama
And the bold imposing facade are all being rolled away—
Or as, when an underground train, in the tube, stops too long between stations
And the conversation rises and slowly fades into silence
And you see behind every face the mental emptiness deepen
Leaving only the growing terror of nothing to think about;
Or when, under ether, the mind is conscious but conscious of nothing—
I said to my soul, be still, and wait without hope
For hope would be hope for the wrong thing; wait without love,
For love would be love of the wrong thing; there is yet faith
But the faith and the love and the hope are all in the waiting.
Wait without thought, for you are not ready for thought:
So the darkness shall be the light, and the stillness the dancing.
Whisper of running streams, and winter lightning.
The wild thyme unseen and the wild strawberry,
The laughter in the garden, echoed ecstasy
Not lost, but requiring, pointing to the agony
Of death and birth.

                                      You say I am repeating
Something I have said before. I shall say it again.
Shall I say it again? In order to arrive there,
To arrive where you are, to get from where you are not,
     You must go by a way wherein there is no ecstasy.
In order to arrive at what you do not know
     You must go by a way which is the way of ignorance.
In order to possess what you do not possess
     You must go by the way of dispossession.
In order to arrive at what you are not
     You must go through the way in which you are not.
And what you do not know is the only thing you know
And what you own is what you do not own
And where you are is where you are not.