Hi ha dos llibres que no em cansaria mai de llegir, rellegir i tornar a llegir: són el Quixot i les faules de La Fontaine. Per més que me’ls sé de memòria, sempre m’és una «meravella nova» el seu estil, prodigiós de naturalitat i d’exactitud. I amb això una bonhomia que no es desmenteix mai però que no té res de pàmfil; La Fontaine i Cervantes sabien molt bé que els mals d’aquest món no tenen remei i que no val la pena de posar-s’hi cap pedra al fetge. ¿Què se’n treu? Afegir als mals del món un mal de pedra.

Joan Sales, carta a Mercè Figueres, 29 de novembre del 1936, dins Cartes a Màrius Torres (Barcelona: Club Editor, 2007), pàg. 94

Ets pàmfil si fas un favor a un desconegut que després et roba, ets pàmfil si t’associes amb algú que fuig amb els diners, ets pàmfil si vas amb el cor a la mà perquè et pots quedar sense. En fi, el terme està en boca sobretot dels ciutadans que han madurat, potser perquè de joves van ser pàmfils i se n’han guarit. Que bonic que seria viure en un món de pàmfils (aquesta és la utopia de l’Imagine de John Lennon), poder obrir l’ànima a tothom, confiar-hi sense córrer el risc de ser estafat.

Vicenç Pagès Jordà, Memòria vintage (Barcelona: Empúries, 2020), pàg. 259