No sé si pel camí, abans d’arribar al meu davant, va assajar la reverència amb què em va saludar. Amb una gràcia d’allò més captivadora, es va agafar la punta de la falda i va iniciar una genuflexió. Llavors vaig veure que duia les espardenyes foradades i que devia tenir els peus gelats. Havia arribat des de ca seva, a Valldemossa, caminant sota la cama d’aranya d’una fina pluja persistent.

Carme Riera, Les darreres paraules (Barcelona: Edicions 62, 2016)

La tarda s’extingia i començava a caure una pluja de cama d’aranya. La Mercè i l’Amàlia s’entretenien xiuxiuejant-se comentaris a cau d’orella, i en Manent i en Teixidor s’havien envarat i ocupaven les seves cadires amb posat d’esfinx tragicòmica. En Vinyoli deambulava per l’estança, i em penso que aleshores va cargolar una cigarreta i la va encendre: sempre m’ha resultat incomprensible el vici del tabac, però hi ha gent que hi sucumbeix amb innocència, i, per tant, sense reserves. Jo em dedicava a observar com es fragmentaven les gotes de pluja als vidres de les finestres de la saleta de música.

Sebastià Alzamora, Dos amics de vint anys (Barcelona: Proa, 2013)