Al despatx del jutge de Berga, el senyor Roc Flotats i Vilaró, els mobles semblava que els haguessin tret de La Vicaria d’en Fortuny per entaforar-los en un espai molt més petit. El jutge mateix, més aviat baixet, seia darrere una taula enorme i historiada en una cadira de braços tan gran que feia pensar que al pobre jutge amb prou feines li arribaven els peus a terra, però l’amplada de la taula no permetia confirmar-ho.

Marta Banús, El safareig dels morts (Barcelona: Columna, 2012)

—No hi tinc res a oposar —atorgà el dimoni. I ho consignà com volia don Pere en el curiós pergamí. Després l’hereu va signar el contracte; Capralenc el Fi també. I, a l’acte, amb una flameradeta de sofre, discreta i curta com les seues banyes, el diable va desaparéixer. Don Pere es quedà mirant la buida cadira de braços, esperà uns minuts tot pensarós i, per fi, esclatà a riure estrepitosament. Damunt la taula hi havia la bossa de monedes. L’agafà, les va comptar: n’hi havia trenta —com les de Judes.

Enric Valor, «El jugador de Petrer», dins Rondalles valencianes 6 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999)