Tanmateix, Jeremies havia restat pensarós. Era conscient d’haver referit a la seva néta alguns episodis de la guerra, però no la guerra. La guerra, de cap manera no l’hi explicaria, com no l’havia explicat mai a ningú. La guerra era inexplicable, i per això mateix valia més no parlar-ne gaire. Oficialment, la guerra s’havia acabat el mil nou-cents trenta-nou amb la victòria del franquisme. Però de fet havia durat molt més temps, la guerra, tant, que Jeremies no estava segur, fins i tot avui, de poder dir que ja s’havia acabat. No estava segur de poder afirmar que vivien en temps de pau. Hi havia coses de la guerra que continuarien vives en el seu interior fins el dia que l’enterrassin. Coses que havien succeït abans del mil nou-cents trenta-nou i coses que s’havien esdevingut fins molt després. Perquè, al cap i a la fi, què era la guerra?

Sebastià Alzamora, Sara i Jeremies (Barcelona: Proa, 2002), pàg. 46-47

Ell cada dia anava al corral a fer una mica de tertúlia a la Mort, que estava desesperada també, tant que ni li abellia ja menjar més figues.
   —Ben Paulo —li suplicava seguit —, deixa’m baixar i que funcione altra volta l’alternança fruitosa i renovadora de vida i mort.
   Un dia, Ben Paulo li va dir:
   —Sí, vaig a alliberar-te… El món no roda conforme… Però m’has de prometre que a mi no se m’enduràs.
   La Mort es va quedar pensarosa.
   —Això, per sempre, jo no tinc facultats per a concedir-t’ho. T’acontentes amb set-cents anys més? —va argüir.
   El llenyater ho va trobar raonable i s’hi va conformar.

Enric Valor, «El llenyater de Fortaleny», dins Rondalles valencianes 1 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pàg. 31