Sentir el brunzit de mil insectes, el xiu-xiu del passerell i el xisclar de les orenetes! Res, però, no ens complau tant com la vista de l’aigua. L’aigua enmig del desert! No hi ha tresor, no hi ha plaer, no hi ha objecte al món que pugui igualar-la en valor. Mai no he percebut música tan harmoniosa com el xip-xap dels meus peus descalços, passejant-se amunt i avall pel torrent.

Bonaventura Ubach, El Sinaí. Viatge per l’Aràbia pètria cercant les petjades d’Israel (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011 [1955]), pàg. 94

Quan la brunzidera del despertador no aconseguia fer-lo saltar del llit i s’hi quedava una estona ronsejant, a l’hora de treure’m al carrer no parava de mirar-se el rellotge. Encara jo no havia alçat la pota un parell de vegades, que ja es neguitejava. «Duc, anem! Faig tard, Duc!». I així, després de tant esperar, em quedava com si hagués arribat a misses dites. Per això aviat vaig aprendre a despertar-lo.

Maria Barbal, «Duc», dins Cada dia penso en tu (Barcelona: Columna, 2011)