Els dos amics van quedar silenciosos una bona estona, escoltant el to desafinat de la pluja. Unes gotes del ràfec pegaven sobre algun objecte metàl·lic abandonat a terra i feien un repic insistent en do sostingut. Era incòmode.

Jaume Cabré, Viatge d’hivern (Barcelona: Proa, 2000), pàg. 18

—Ai, fill Hereu, que ja oblides la rella,
ni t’és metgia l’anar feinejant,
com si no fossis promès amb donzella,
com si no hagués de venir Sant Joan.

Com si mai més repiquessin campanes,
ni el capellà fes ofici i sermó,
i ni a la plaça toquessin sardanes
ball de rams per la festa major.

—No dansaré la sardana galana,
ni el vestit negre aniré rumbejant,
ni tindré jo un mal repic de campana,
ni l’evangeli per mi cantaran.

Josep M. de Sagarra, «L’hereu Riera», dins Primer llibre de poemes (1912-1914)