Definició
Tubercle comestible de la xuflera, ovoide, de la mida d’un petit cigró, bru per fora i blanc per dins, dolç, amb el qual s’obté l’orxata.
També: xufa
Etimologia
En català antic significà ‘burla, falòrnia, cosa de per riure’, derivat de l’antic xuflar, ‘bromejar, trufar-se d’algú’, del llatí arcaic i vulgar sīfĭlare, sūfĭlare, llatí clàssic sībĭlare, ‘xiular’; la variant sobretot valenciana és xufa, per influx de trufar; l’aplicació al tubercle vingué de la seva apreciació com a producte de poc valor, ridícul.
Usos
La xufla només pot plantar-se al voltant de la capital valenciana: necessita la seva terra sorrenca, el seu volum d’aigua i el clima càlid i humit; però és sobretot el factor humà i la saviesa dels seus agricultors el que possibilita que l’Horta sigui l’únic lloc on es fa xufla a Europa. Només els pagesos d’aquesta zona coneixen l’art de cultivar aquest tubercle, sovint considerat una mala herba a la majoria de països, i només a València hi ha les infraestructures capaces de tractar-lo i convertir-lo en el producte que permet fer orxata.
Oriol Lapeira Portús, «La xufla: quan tot queda a casa» (La Mira, 17 de febrer del 2024)La xufla és present al País Valencià des de l’arribada dels musulmans a la península Ibèrica durant l’alta edat mitjana. Ja els antics egipcis la conreaven a la vall del Nil, en terrenys arenosos propers al riu, i la consumien bullida en cervesa, segons relatava Teofrast al segle IV aC a Història de les plantes. D’Egipte es va estendre al nord d’Àfrica i va travessar el Mediterrani amb les onades islàmiques. Documents del segle XIII deixen constància que a l’incipient regne de València ja es consumia la «llet de xufes», el precedent de l’actual orxata, que podria remuntar-se a èpoques anteriors.
Oriol Lapeira Portús, «La xufla, el tubercle més arrelat de València» (La Mira, 12 de febrer del 2024)
Tema de la setmana
Mots que trobem a La Mira, i més que en trobareu quan us hi subscriviu!