udol m

Definició

1  Crit prolongat i planyívol d’un llop, d’un xacal, d’un gos.

Se sentien els udols d’un llop famolenc.

2  Crit prolongat i fort arrencat pel dolor.

També s’usa en sentit figurat: Els udols del vent.

Etimologia

D’udolar, del llatí ŭlŭlare, mateix significat, amb dissimilació de la primera -l-.

Usos

  • Hi ha un matalàs de platja que es desinfla lentament. Hi ha el soroll d’una cremallera que una mà tanca amb decisió. Hi ha la llum somorta d’una lot dins una tenda (les ombres xineses a la tela, i les rialles), i sobretot hi ha els udols ofegats del sexe, que germinen a cada racó i es magnifiquen dins el meu cap. Jo ja sé que en això consisteix precisament la vida despreocupada del càmping, que tot és una convenció i prou, però ara em sembla que els meus passos s’afanyaven no perquè em morís per explicar a la meva dona el que havia vist al veler, i després excitar-nos junts com per neutralitzar-ho, sinó perquè des de feia dies ja intuïa el desastre, el pressentia, i al capdavall l’única cosa que no m’havia de sorprendre és que la Irina no fos a fora, asseguda a la gandula i llegint un llibre, o que a dins tot estigués massa a les fosques.

    Jordi Puntí, «Gos que es llepa les ferides», dins Animals tristos (Barcelona: Empúries, 2005)
  • I ara li diré per què els gossos lladren sense tenir una causa coneguda, en aquestes nits de lluna. En les meves hivernals caminades nocturnes vaig trobar-me una nit amb un gos que lladrava plorant i feia uns udols llargs i patètics. «Per què ploreu d’aquesta manera?», que jo vaig preguntar-li. «Perquè tinc por!», digué el gos, corbant-se sobre el seu propi cos.
       —Però vostè parla amb els gossos?
       —Sí senyor. Hi ha literats que fan parlar, que posen de manifest els sentiments dels éssers inanimats, i així, en molts llibres, els seus autors fan parlar les parets, els mobles, les màquines de cosir, els llits, les escales, els plats i les soperes i fins i tot, de vegades, els personatges de les novel·les, malgrat no tenir absolutament res a dir.

    Josep Pla, Les hores (Barcelona: Destino, 1971), pàg. 50

Tema de la setmana

Mots que criden i fan fressa