Després de sopar, ja de nit fosc, Sebastià Climent solia reunir la xicalla del carrer a la porta de sa casa per relatar tot l’enfilall de velles històries que coneixia. Sa mare, la senyora Tecla, acomodada pel seu fill en una cadira de braços ran del portalet, part de dins de la casa, ara i adés el recriminava:
   —Això és de la teua collita, Sebastià; la rondalla no fa d’eixa manera…
   —Què més dona, mare? L’important és que siga distreta i que als xiquets els agrade.

Toni Cucarella, Els camps dels vençuts (Barcelona: Columna, 2002)

No ho tenia fàcil, jo, allò d’anar a lligar a la platja, ja que, en acabar la faena al magatzem, me’n pujava a la Drova. La faena, d’estiu, resultava frenètica: cada dia començava de bon matí i no s’acabava fins tard, de nit fosc.

Josep Piera, Puta postguerra (Barcelona: Edicions 62, 2007)