La literatura és una malaltia. Per açò em va tan bé baixar a la platja els fosquets i seure amb els amics o jugar a futbol amb els al·lots. Necessit exercici físic. La bicicleta i el surf em descarreguen de l’àrdua tensió d’escriure.
   Aquesta tendència meva a la introspecció literària, sobretot ara que tenc temps («Els problemes filosòfics creixen quan el llenguatge és de vacances», diu Wittgenstein), fa que moltes vegades (els fills se’n riuen) parli tot sol.

                 Explorador
                 dels mots, convers sovint
                 amb la seva ànima.

Ponç Pons, Dillatari (Barcelona: Quaderns Crema, 2011), pàg. 125

Després de dinar vaig dormir tot el capvespre. Al fosquet, vaig encendre el mòbil per començar a llegir els centenars de missatges que la gent m’havia enviat sense saber si mai m’arribarien. N’hi havia de la família, de les amistats, d’algun client de confiança, de coneguts que em van sorprendre i em van emocionar per inesperats.

Maite Salord, El temps habitat (Barcelona: Proa, 2024)