oir v

Definició

Sentir, percebre amb el sentit de l’oïda.

Oíem el so de les campanes.

«Val més oir que dir»: significa que és més convenient escoltar que parlar. «Qui en vol dir, també n’ha d’oir»: significa que el qui malparla d’altri també sol esser malfamat. «Qui no prega, Déu no l’ou» (DCVB).

Etimologia

Del llatí audīre, mateix significat. Les formes del present d’indicatiu poden ser tu oeixes, ell oeix, ells oeixen, o bé tu ous, ell ou, ells ouen; aquestes segones són les més corrents en valencià. Més mots de la mateixa família són oïda, desoir, inoït, audició, auditori, inaudit i obeir.

Usos

  • Fins on estic arriba la música del ball.
    També, de tant en tant, s’ou el xiulit del tren,
    s’ou el clàxon d’un cotxe. I res més. O poc més.
    S’ou, per damunt de tot, la trompeta del ball.
    Tot açò és pel crepuscle: el vespre del diumenge.
    Els altres dies s’ouen cançons de les criades,
    el soroll de les piques, de l’aigua entre les coses,
    l’escomesa brutal que té l’aigua dels vàters.
    Ara la meua dona repassa una camisa.
    Jo m’he posat a escriure sense saber què dir.
    M’he proposat no escriure en un parell de mesos.
    I ara estic escrivint. No vull pensar, no vull
    sentir: deixe la ploma que escriga allò que vullga.
    Jo ja sé que la ploma no escriu res, que soc jo.
    Si volgués aclarir açò, probablement
    em caldria pensar, hauria de sentir,
    i no em dona la gana. Ho deixe tal com va.

    Vicent Andrés Estellés, «Coral romput» 3 (1957), dins Obra completa I (València: Tres i Quatre, 2014)
  • Després de certes coses s’ha de tornar a casa.

    La casa és ja, per sempre, la casa del silenci.
    Però no del silenci perquè haja mort algú:
    és un altre silenci. No perquè dorm el fill:
    és un altre silenci. És perquè el fill s’ha mort.
    Tampoc és perquè s’haja mort el fill. És, potser,
    perquè el fill està mort. I no és que estiga mort
    ací, en aquesta casa, mort ací, entre nosaltres.
    És, bruscament i simple, perquè el fill està mort.
    O és, potser, perquè el cos que es féu l’estan desfent.
    A la casa on es mor el fill, hi ha certs moments
    que els pares ouen, muts de terror, el petit
    caminar dels insectes per damunt del seu fill,
    lents i misteriosos enrenous destructors
    com d’uns grills llunyaníssims que canten nit i dia.

    Després de certes coses s’ha de tornar a casa.

    Vicent Andrés Estellés, «La casa, ara sí», dins La nit, Obra completa revisada I (València: Tres i Quatre, 2014)

Tema de la setmana

S’ouen mots i versos de Vicent Andrés Estellés a Rodamots, aquesta setmana

Enllaços