Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col·legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.

Vicent Andrés Estellés, «Tot açò que ja no pot ser», dins Cançoneret de Ripoll (1985)

I bé, Senyor: avui estrenem any.
Ens posarem un any nou sobre els muscles
que farà joc amb açò o amb allò
que hom no coneix en la seua existència.
Però anirem una mica encollits
els que estrenem poques vegades roba…
A més a més, aleshores un pensa
que l’any aquest ja l’ha vestit un altre
—està runós en el coll i en els colzes—,
com si hi hagués quelcom rar en les mides
i un no pogués bellugar-se dins d’ell
(jo ja he dut anys vells, rebutjats per altres,
i sé prou bé el que passa llavors…)
I bé, Senyor: mercés per aquest any,
tantes mercés com dies l’hem de dur.
El portarem el millor que podrem;
però si no el poguéssem lluir…

Vicent Andrés Estellés, «Les epístoles», dins Obra completa I (València: Tres i Quatre, 2014)