La Central Pacific Railroad paga per la suor i la sang dels pencaires xinesos menys de la meitat que per la dels irlandesos. Tota una proesa a preu de saldo, no se’n podia estar més satisfet. A més a més va resultar que els xinesos no queien tan malalts. L’arròs amb verdura que es coïen els feia trescar més lleugers que els que només sabien atipar-se de patata. L’aigua que es bevien bullida negava els bacteris i els protegia d’escagassar-se a cada moment. I tampoc havien de refer-se mai dels vespres de licor perquè ells ni en flairaven.

Gemma Ruiz Palà, Ca la Wenling (Barcelona: Proa, 2020)

El primer dia que li vaig fer donar una galeta a l’elefant, perdoni, estava escagassada. Però quan va veure que el ratolí li prenia la galeta com vostè veu que fa, amb aquesta tenalleta carnosa, amb aquesta pulcritud… vinga riure i saltar. Era la meva reina. Miri, només queda una galeta… I jo que em pensava que estava malalt. Per a ell aquestes galetes deuen ser molt menys que un terròs de sucre; no li sembla? Hi cap molt de menjar, a dintre d’un elefant.

Mercè Rodoreda, «L’elefant», dins La meva Cristina i altres contes (1967)