Pitjor és encara una altra rèmora secular: quan el grup que controla la cultura catalana (solen ser tres o quatre persones, més els llepes que s’hi afegeixen, entre els quals uns quants periodistes, indispensables per tenir altaveus) no hi creu; aleshores exalta mediocritats precisament perquè la gent de valor no brilli.

Isabel-Clara Simó, Els racons de la memòria (Barcelona: Edicions 62, 2009), pàg. 71

Es veu que en família era un home de tracte esquerp i poques paraules, com si aquella temporada al front li hagués assecat els sentiments, però amb la pinta i les tisores a les mans es transformava i dominava tots els registres de la conversa fútil. Parlava amb els clients mirant-los als ulls, a través de la realitat inversa dels miralls, i sabia fer broma i donar-los la raó en tot sense semblar un llepa.

Jordi Puntí, Maletes perdudes (Barcelona: Empúries, 2009), pàg. 259