En Castanys acabava d’estrenar un Hispano-Suiza de color verd fosc, descapotable, i volia portar-hi els nois a fer un volt. En Castanys era força més gran que els de la resta de la colla i ja feia anys que es guanyava la vida, ningú no sabia ben bé amb què, perquè era allò que se’n diu un trafica que sabia espavilar-se per treure diners de qualsevol cosa. Si el físic no l’acabava d’acompanyar prou —era pelut i feixuc com un goril·la—, ja ho feien la seva simpatia descordada i la seva cartera generosa.

Joan Rendé, Ballaven el black bottom (Barcelona: Proa, 2020)

Tinc un rellotge regal del meu pare i no em funciona. Totes les màquines un dia o altre es cansen de funcionar. Un company de poble que és un trafica l’ha agafat i l’arreglarà. Jo he agafat el del meu pare, mentrestant.
   Passen quatre, cinc dies i el meu pare em demana pel seu rellotge.
   —Si pogués el prendria de les mans del trafica i el portaria a arreglar-lo al meu amic —em diu.
   —Escolta, pare, no val la pena perdre-hi ni un minut de temps. En comprem un altre i s’ha acabat el bròquil!

Xavier Batiste, Històries d’un malalt terminal (2000)