Els racons d’Isabel Clara-Simó

Antoni Gómez

 

De l’obra literària d’Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943-Barcelona, 2020) em va colpir especialment el seu llibre de memòries (Els racons de la memòria, Ed. 62, Barcelona, 2009), tot i que l’autora d’Alcoi, una escriptora de referència per als valencians, deia que no era un llibre de memòries ni una autobiografia, sinó un homenatge a les persones que havia conegut. Homenatges, certament, però també retrats amb els clarobscurs morals que podem trobar sota les superfícies, siguen persones o cultures, com la catalana. Les evocacions combinen misèries i grandeses, sens dubte els dos grans eixos de la condició humana, com vaig escriure en una ressenya publicada en el suplement «Posdata» del Levante-EMV el juny de 2009.

Em va colpir perquè aquella va ser una obra valenta, sincera, directa, tendra i lírica, si de cas, però també amarga, on l’escriptora expressava lliurement, sense concessions a la galeria, reflexions que l’allunyaven d’una imatge qui sap si excessivament ancorada amb els prejuís «extremistes» que la direcció del setmanari Canigó li havia atorgat. Valga com exemple esta magnífica frase que, esperonada pels joves que ballen sardanes a la mítica Rambla de Figueres, escriu lúcidament: «Des d’aleshores que penso que divertir-se és més important que fer pàtria; i que divertir-se tot fent pàtria és l’activitat col·lectiva més plaent que existeix».

Quatre ciutats van bastir la seua existència i les seues amistats: Figueres, Barcelona, València i Alcoi. En arribar a Figueres com a professora de Filosofia va conéixer el seu marit i company inseparable, Xavier Dalfó, i no debades els records d’esta ciutat de l’Empordà són de vitalisme i plenitud. Allí va conéixer Dalí i Josep Pla, de qui recorda el seu mal humor i la seua misogínia, i va entrevistar Josep Vicenç Foix, que no va consentir que utilitzara casset ni notes i va haver de reescriure-la de memòria en un bar. I sobretot va defensar amb passió i fermesa l’empremta del dramaturg Ricard Salvat, amic i col·laborador de la revista Canigó.

Recorde perfectament la redacció del setmanari Canigó, que va fundar Xavier Dalfó i va dirigir l’escriptora des de l’any 1971 fins al 1983, on vaig publicar la primera crítica literària, sent estudiant de periodisme. Encara hi puc veure en el record Isabel-Clara Simó i el marit en la redacció de la revista. Un setmanari «independent» que aleshores, qui ho havia de dir a hores d’ara, va resultar políticament incorrecte i, en desaparèixer, «l’única protesta la va formular Jesús Prujà, diputat d’ERC al Parlament de Catalunya, amb qui no ens unia cap mena de relació. Ningú més va dir ni un mot». És un episodi força significatiu: «Va ser una lluita àrdua, llarga, espessa i plena d’ingratituds (…). No formar part de cap grup, no ser de cap capelleta, voler ser lliures, en aquests dissortats països fa moltíssima basarda (…). Sobretot recordo de Canigó el cansament». Interessant el relat de la seua experiència amb la cultura catalana en relació amb este projecte editorial, una cultura on hi conviuen els «rebentaires», els «embadalits», els que «naden entre dues aigües», els «entusiastes» i els «indiferents». Cal prendre’n nota.

Isabel-Clara Simó va conéixer i va tractar amb Salvador Espriu, Maria Àngels Anglada, Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Montserrat Roig, de qui es va fer amiga, Marta Pessarrodona… Molt recomanable la visió que l’escriptora ens ofereix de Jordi Pujol: «La manca de mà esquerra de Pujol era esfereïdora; sorties de parlar amb ell i tenies ganes de penjar la seua foto cap per avall del teu despatx (… ). Es va envoltar de mediocres i trepes sense miraments».

Del seu pas per la Universitat Pompeu Fabra d’aleshores com a professora associada no va guardar bon record, «la vulgaritat intel·lectual, entre professors, era tal que em fa angúnia descriure-ho”. València i Alcoi són dues ciutats que evoquen Joan Fuster i els amics del País Valencià, a més d’altres anècdotes i circumstàncies vitals relacionades amb la seua infantesa. Comptat i debatut, l’autèntica passió d’Isabel-Clara Simó, la gran passió que va marcar la seua existència, va ser l’escriptura: «Escriure és viure. No hi ha fugida ni escapatòria. No hi ha remei». I la seua lliçó cívica i moral va ser, no cal dir-ho, la resistència i la perseverança, sobretot pel seu esperit lluitador i fidel a una cultura i a unes idees, més enllà de les capelletes, les influències i els oportunismes culturals i polítics.

Publicat originàriament a Levante-EMV, 17 de gener del 2020