Quan vesprejava em solia ensenyar un estel que sempre resplendeix més que els altres i que és el mateix Quetzalcóatl. O, més ben dit, el que Quetzalcóatl ha escollit per a viure-hi aquella nit i unes vegades és un i unes vegades un altre. Unes nits és més cap ací i unes altres més cap enllà, però sempre el teníem darrere, la tarda, i davant la matinada i ell era qui ens deia cap on havíem d’anar.

Avel·lí Artís-Gener, Paraules d’Opòton el Vell (1968)

Encara que juguem
a cartes, quan vespreja, en una sala
de balneari o bé fem un partit
de tenis a la pista
vermella,
tot inútil, que bevem destrucció
com un licor molt sec; així coherentment,
anem morint-nos una mica
cada minut.

Joan Vinyoli, «Balneari», dins Encara les paraules (1973)