Dia 14, a mitja tarda, quan érem a punt de tancar la jornada, vingué un policia de la Brigada Social a l’escola. Em va explicar que els havien demanat un informe meu des de Madrid i em volia fer unes preguntes. Ens vàrem asseure al despatx a parlar i ens hi estiguérem fins que va tombar el dia. L’endemà, després de les dotze, que era l’hora en què acabava les classes, vaig anar al jutjat. M’hi acompanyà Miquel Oliver, i, gràcies als seus bons oficis, vàrem poder saber per endavant el contingut de la notificació: havien decidit processar-me perquè hi havia indicis racionals de criminalitat a la meva novel·la [L’agonia dels salzes, 1973].

Gabriel Janer Manila, Amor, no estàs fatigat. Memòries (Barcelona: Proa, 2019)

   —De les seves coses no me’n van tornar cap, ni tan sols un objecte, de record… Ell fumava, tant de bo m’haguessin dut el seu encenedor…
   —Encara sort que segellen els taüts… Perquè no puguem veure què han fet dels nostres fills… Jo el recordo sempre davant meu… Sa i estalvi, viu.
   I així, parlant, passem l’estona fins que no tomba el dia. Ens sentim bé al cementiri perquè allí recordem els nostres fills.
   Quant de temps ens queda de vida? Amb aquest dolor dins l’ànima no es pot viure gaires anys. I, a més, cal afegir-hi les ofenses…

Svetlana Aleksiévitx, Els nois de zinc (Barcelona: Raig Verd, 2016), traducció de Marta Rebón