—Va, Amela, vine. S’hi està molt bé.
   L’Amela Jensen el mira des de la platja. La fredor de l’aigua als peus li fa posar la pell de gallina. Mou el cap d’una banda a l’altra.
   —Va, Amela, no siguis poruga.
   Li sembla que tothom l’observa i n’espera alguna cosa.
   —Amela, filla, no t’ho pensis tant, que m’encongiré.
   Voldria no tenir nom ni cos. Ser un gra de sorra o un borrissol d’escuma.
   —Amela!
   Un nen, assegut fent un castell, la mira i riu.
   —Ets una cagacalces.
   L’Amela Jensen fa mitja volta i corre cap a les casetes de banys. S’hi tanca per protegir-se de la por de no sap què. Per sentir-se sola del tot.

Eduard Márquez, El silenci dels arbres (Barcelona: L’Altra, 2022 [2003])

Just quan es disposava a anar-se’n van aparèixer els dos alumnes. No eren xicons, tenien més de quaranta anys i un currículum amb l’atur crònic notable.
   —Quin curs feu?
   Tots dos van mirar el Llargo esverats. Després van mirar el Gordo García.
   —Passeu, és de confiança —els digué d’esquena a la porta.
   El Llargo tenia clar qui havia de fer el seguiment de l’enllaç del perista: Toni Butxana. Però va preferir no dir-li-ho. El Gordo García era un cagacalces i si l’interrogaven garlaria i de cap de les maneres volia implicar el detectiu.

Ferran Torrent, Poder contar-ho (Barcelona: Columna, 2019)