Una immensa recança m’envaeix i em dol, em dol a la carn i a l’esperit, sense que puga fer res per arrencar-la de dintre meu. Tinc recança per tot allò que aleshores constituïa la meua vida; pel temps mort; per tot aquell grapat de noms sense rostre que guarde a la memòria com una pila de records incomplets… I qualsevol cosa, una veu, el cruixit d’una porta que s’obre lentament, l’olor de la mar barrejada amb l’olor d’una foguera de llenya seca, són prou per a treure’m els fets d’aquells anys a retalls, a trossets lluents —com els trossets d’un mirall quan es trenca i et veus petita petita en cada mica de vidre.

Carmelina Sánchez-Cutillas, Matèria de Bretanya (València: Tres i Quatre, 1976), pàg. 113

Mon pare, unes vegades en bicicleta, ell tot sol, i altres vegades a peu, amb ma mare, anava a Benimodo pel camí del cementeri de l’Alcúdia a veure el poeta i passar una estona amb ell, xarrant de política i de llibres.
   No puc dir amb certesa si va ser mon pare que li demanà a Estellés una nova lletra per al Bolero de l’Alcúdia, però és molt possible que fos així. Segurament també li faria la mateixa petició algun altre alcudià. I és que a mon pare li dolia que aquell cant del bolero no fos cantat en la nostra llengua, ja que fins aquell moment, aquesta dansa, tan bonica i tan bella, es ballava i es cantava amb un text carrincló i en castellà: «Camino de Valencia van doce frailes…».
   El ben cert és que Estellés va escriure un poema, d’una gran bellesa, com a nova lletra del Bolero de l’Alcúdia, i que hui es canta amb diverses versions, la més bonica de les quals, per a mi, és la de la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet.

Josep Miquel Bausset, «Vicent Andrés Estellés i mon pare» (El Matí Digital, 25 de setembre del 2024)