Segons els seus biògrafs més actuals, Lo Spagnoletto [el pintor barroc Josep de Ribera i Cucó] no feia gaire més alçària que un tap de bassa, per la qual cosa li endossaren el diminutiu, més i tot afirmen que per causa d’aquest defecte tothom li feia tothora la guitza, l’esqueta, segons una altra manera de dir-ho a Xàtiva i la seua redor. Sens dubte els prohoms xativins que promogueren l’erecció del monument no devien conèixer aquesta deficiència del seu il·lustre compatriota, i encara que n’hagueren estat sabedors no haurien permès una representació més verídica del personatge, òbviament gens canònica per rabassuda i camacurta.

Toni Cucarella, Heretaràs la terra (València: Tres i Quatre, 2006), pàg. 23

Quan no hi havia ningú a la vista, Pepiu capturava les mosques amb la mà. Esperava fins que l’insecte es posava sobre la roba de Vicent Roca i, fent coveta, atrapava la mosca al vol d’una grapallada. Després que li havia arrancat les ales, la posava en terra, prop dels peus de Vicent; aleshores li alçava la cama i deixava caure el peu exànime però letal sobre la mosca.
   —Eixa no tornarà més a fer-te l’esqueta, Vicent… El mal, saps quin és? Que quan mates una mosca, ne vénen cent al soterrar…

Toni Cucarella, Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts (València: Tres i Quatre, 2003)