Vaig acostar-me a casa el meu compare Miquel de Pantàliga a veure si em podia deixar la seua somera, perquè quatre arroves de calç…; home!, tampoc no és que siguen gran cosa, però si les has de dur al coll, costen, i de ma casa a cals Tormos hi ha una bona tirada. Sí que era a casa, Miquel, i em va prestar l’animal de bon grat, com totes les coses que sol fer ell. Me la vaig aparellar jo mateix amb una simple sarrieta i me la vaig endur a casa. Al corral tenia les poques arroves que m’havien quedat de l’última fornada. M’hauria d’espavilar a fer-ne una altra si no volia desatendre alguna encomanda. Vaig calcular a ull les quatre arroves que em demanava la Torma i hi vaig fer l’afegitó de rigor. Tot just un altre quintar me’n devia quedar.

Joan Olivares, «La dolça veu de la mallorquina», dins Vespres de sang: vint-i-quatre almuds (Alzira: Bromera, 2000)

És una serra molt bonica, amb molts de rierols que dringuen com cascavells al llarg de petites valls on pugen a pasturar els ramats del Villar i d’Herrera. Fa només trenta-i-tants dies, quan vam arribar en aquest país, collíem rovellons a roves i a quintars; n’hi havia tants com fulles mortes a les alberedes. Els aragonesos no en mengen perquè els fan fàstic i queden esborronats quan ens veuen fer-ho. Ara l’estació ja és massa avançada; les nits ja són cruels; a les primeres clarors de la matinada ho trobem tot espurnejant de gebre.

Joan Sales, Cartes a Màrius Torres. Nova edició augmentada (Barcelona: Club Editor, 2014)