A dalt de la muntanya que domina
com miranda els bells termes lleidatans,
s’enlaira un campanar fet per titans
o per homes de raça gegantina.

Quan guaita cap avall, l’aigua veïna
del riu li dona espill i l’horta, encants;
i guaitant cap amunt, toca amb les mans
i conversa amb la lluna i la boirina.

Pugem-hi, doncs… L’escala cargolada,
que als ulls dona mareig i al cor neguit,
sembla que estigui des del cel penjada.

I amunt, amunt, ja ets dalt! Ara, esperit,
si et sents d’àliga el cor, pren revolada,
que ja ets a mig camí de l’infinit!

Magí Morera i Galícia, «Lo campanar de Lleida» (1912)

Em quede en la rulot amb aquella idea aproximada de solitud que tenia. Pense que la rulot es podria dir Miranda, perquè, en un racó del càmping, ella mira però no la veuen. També pense que no té molt de sentit posar noms a objectes inanimats si no els pots compartir, però ja ho he fet, igual que posava nom i història als cotxes de la col·lecció heretada de mon pare, però potser aleshores no hi havia tanta diferència entre la vida i l’objecte.

Irene Klein Fariza, Matèria d’Altea (València: Sembra, 2026), pàg. 13