Prou bombes. Tirar bombes ve a ser de covard; prou atemptats a tort i a dret si és que no ens guia un propòsit de gran envergadura… Recapitulo: sec aquí, amb vosaltres, us veig, i em veig a mi, i de molt endins, em puja una tristesa agra. A l’hora que em torçaran el coll com als pollastres d’allà fora em recaria haver gastat massa pólvora en salves, i haver estat prou idiota per aigualir-me el vi, sobretot haver-vos mal aconsellat per tocaboires, per somiatruites.

Xavier Benguerel, Icària, Icària… (Barcelona: Planeta, 1974), pàg. 55

   —Ja l’has vist, no crec que vulgui tornar amb nosaltres.
   —Però on és, on s’ha ficat? Hi vull parlar! El vull veure abans de marxar.
   —Au, va, no siguis criatura! Va tocar el dos i ens va engegar a pastar fang, a tu i tot, noia, no sé si m’entens…
   —Qui sap on para…
   En Montseny va fer el gest de muntar.
   —Desagraïts, si no arriba a ser per ell, ja seríem a l’altre barri… no havíem vist les bèsties, quan ha arribat i s’hi ha encarat, no estàvem preparats…
   —Sí que tens raó, però és un tocaboires i no el convenceràs amb arguments de seny i de raó —va protestar l’Aram—, li falta un bull, com a tots els cavallers que roden pel món.

Margarida Aritzeta, El gorg negre (Barcelona: Estrella Polar, 2012)