El Rafael, quan el vaig conèixer, tenia quelcom que em recordava l’avi. Sembla un home d’aquests clàssics de les vinyetes de matrimonis dels cinquanta, tan guapo. Un dia li vaig dir «no em trobo bé, així que no vinguis a les vuit del matí completament pet» i ell va aparèixer a les vuit begut i fumat i taral·lejant «com m’hashhh diii-t, he vingut a leshhhh vu-iiittt, no molt pet». Chaplin ja ho va dir; la vida és tan curta que només ens arriba per ser amateurs de gairebé tot.

Roser Amills, «L’anunci», dins Els caus secrets. Antologia d’escriptors dels Països Catalans posteriors al 1972, a cura de Sebastià Bennasar (Palma: Moll, 2013), pàg. 37

Al final, entre crits i rialles, lo Pep del Xec se va envalentir. Era el que anava més pet de tots, i de bon tros, i se va posar assegut damunt la bóta de Manet, que encara restava allí al mig de la colla. Bramant com un animal va dir:
   —Ui! Si ho sabéssiu! Jo l’altre dia… Ha, ha, ha… Sí, sí, al molí de don Cinto!… Allí mateix!, si ho sabéssiu… Ui, ui!

Andreu Carranza, Anjub: confessions d’un bandoler (Barcelona: Edicions 62, 2000)