El comandament del batalló es trobava instal·lat en una vella masia que havia sofert dels bombardeigs però el cup estava intacte. Era un cup fondo com una cisterna i ple d’un vi negre que s’estava tornant ranci. Teníem la sort de trobar-nos en una comarca de vins reputats, gairebé el Priorat. Fèiem les nostres bevèrries sobre el sostre del cup, al costat de la trapa oberta; no ens calia sinó baixar-hi una galleda amb una corda com qui treu aigua d’un pou. Bevíem amb la galleda mateix i ens agradava empastifar-nos la cara i el pit amb aquell vi, que era quasi tan negre com la tinta. Això ens escalfava, ens reanimava; l’olor de vi ofegava la dels morts.

Joan Sales, El vent de la nit (Barcelona: Club Editor, 2012)

Hi ha encara a la nostra «república» un altre personatge però en certa manera hi és un intrús: el tinent de transmissions. L’única raó que s’hi hagi afegit és perquè fuma en pipa i no s’emborratxa. Perquè has de saber que hi ha dues grans «repúbliques» al batalló: la del mam i la de la pipa. Nosaltres, presidits pel capità Gordó, ens dediquem a fumar en pipa i a contar-nos les nostres vides i miracles, mentre els de «la del mam», que presideix el comandant Domínguez, només pensen en bevèrries.

Joan Sales, carta a Mercè Figueres del 15 d’agost de 1937, dins Cartes a Màrius Torres (Barcelona: Club Editor, 2014)