Un dia vaig anar a parar davant de la reixa del parc, i em vaig aturar plantada de cara al verd, sense poder entrar, tot i que el verd em calmava. Un altre dia em vaig ficar en un carrer molt estret amb tot de roba estesa que regalava d’aigua. Amb prou feines si es veia el cel.

Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies (Barcelona: Club Editor, 1966), pàg. 84

En Virolet digué al negre príncep:
   —Demana al teu pare si ho troba bo i si en vol un altre.
   En Kaixalfort manifestà que el plat li havia agradat molt i que de bona gana se’n menjaria un altre.
   El nostre amic no es féu pregar pas dues vegades. Amb la major complaença tornà a posar greix d’elefant a la improvisada paella, i repetí l’ordre a en Bolitx:
   —Trenca un altre ou, però sense rebentar el rovell.
   Quan en Kaixalfort hagué consumit els dos monumentals ous ferrats, i mentre amb el revés de la mà s’eixugava els llavis, que regalaven de rovell d’ou, va fer un ah! de satisfacció, es dirigí al seu cuiner i li manà:
   —Ara fes-me aquests dos blancs a l’ast; i cuita, perquè no em passi la gana.
   Quan els nostres amics es van assabentar de la terrible ordre que el rei acabava de donar, es cregueren definitivament perduts.

Josep M. Folch i Torres, La fortuna d’en Pere Virolet (1915)