bufó -ona adj

 / 5408

Definició

Menut i graciós.

Quan són cadells, els gats i gossos són molt bufons.

Etimologia

Derivat de l’italià buffone, ‘foll, joglar, albardà’, mots en què es combinen i sumen les nocions de ‘inflat (de galtes, de conceptes, de gestos)’, d’on ‘graciosament bellugadís’ i ‘va, buit de dins’ (potser no sense algun eco més llunyà de la família de befa).

Usos

  • El pare, en el retrat, hi sembla talment una nena, amb una cabellera rossa i llarga, deixada anar, i una camisola innocentment insinuant. Es veu que devia ser bufó de mena, i a la senyora Lluïsa, després de dos nois, li hauria fet tanta il·lusió tenir una nena…

    Ramon Folch i Camarasa, Bon dia, pare! (Barcelona: Laia, 1980 [1968]), pàg. 27

  • La mare pretenia vestir-me i pentinar-me com a la Rashida, cosa que no em feia gràcia; per tant, si podia evitar-ho, ho feia. M’estimava més posar-me la roba d’en Nourdine que anar disfressada de nena bufona, ben vestida i pentinada. Les iaies, totes li deien a la Rashida: «Ai!, quines cuetes més simpàtiques porta aquesta nena!».

    Laila Karrouch, De Nador a Vic (Barcelona: Columna, 2004)

Tema de la setmana

Fa uns dies vèiem que carona era una ‘cara petita, amorosa, bufona’; avui veiem què és ser bufó o bufona (no un bufó). El mot d’avui és un suggeriment de Delfí Dalmau i Argemir, de Lliçà de Vall (Vallès Oriental).

Temes i etiquetes