La segona falla o esquerda, de les dues que he dit, era força més greu. Consistia en el fet que tampoc no es podia dir absolutament res de favorable, ni vagament elogiós, del catalanisme o dels seus prohoms. Tot el que fes ferum de política catalanista era suspecte com una mala cosa i havia de manipular-se amb més compte que un virus mortal. A la més petita relliscada en aquest ram, la direcció tenia amb el propietari unes topades increïbles.

Gaziel, Història de «La Vanguardia» (1884-1936) (París: Edicions Catalanes de París, 1971 [escrit originalment al 1964]), pàg. 69