Hi havia un temps en què els cantautors mateixos evitaven l’etiqueta com fos. Fins i tot alguns crítics, amb bona fe, miraven d’obviar-la per la por d’estigmatitzar. Però sabeu què? Ja n’hi ha prou d’aquest color. Tal com està el panorama, és necessari que tornem a recuperar la paraula en qüestió, amb totes les seves lletres i en el seu significat primigeni. Cantautor. Si pot ser, cantautor protesta. Necessitem més cantautors compromesos, solidaris, radicals i sense pèls a la llengua. I a més —condició indispensable— necessitem cantautors bons, a l’alçada dels temps difícils que corren.

«Cantautors», Enderrock, gener 2012

Llavors Raimon em va sorprendre amb una lliçó esplèndida sobre el paper del cantautor, quan actua. Va dir-me que el cantant ha de controlar el punt d’emoció que el domina. Pot fallar-li la veu, perdre’s en una frase enganyívola, o no trobar el posat adequat. Si no en perd el domini, en canvi, serà capaç de provocar l’emoció dels qui l’escolten.

Maria de la Pau Janer, «Conversa amb Raimon» (Avui, 23 de desembre del 2006)