Baixàvem, ulls tancats, per la impossible escala
quan la sal i la sang de la marea
embruixen el sorral. Deies —no ho deies tot!—
que aquella nit amb tremolors d’espiga
i navilis antics amb veles esquinçades
era una torre amb remolins de gralles,
un clam de ganivets damunt la gola nua,
el crit d’un paper escrit quan les amors s’esbalcen,
una mà que es marceix amb cendra i carbonissa
o la porta enreixada que dóna al pati mort.

No ho deies tot! i hi érem tots tibats,
pujant i davallant en immòbils esperes,
ulls clucs també, cadascú amb el seu somni.

J.V. Foix, «Tots hi serem al Port amb la desconeguda», dins Paraula encesa. Antologia de poesia catalana dels últims cent anys, a cura de Pere Ballart i Jordi Julià (Barcelona: Viena, 2012), pàg. 123

¿Què donaries més per un amor de vell,
per un amor que ja s’escapa de la pell?
¿Què més em pots donar, si no has deixat marcir
les teves flors del bé, si ets bona com el vi?

Per negar la ruïna, els dolors, la ceguera,
lliguem les nostres boques amb nusos de foguera
i amb les puntes dels dits deslliguem el desmai;
el plaer és una llengua que no ens ha mentit mai…

Pere Rovira, «Els dons», dins Contra la mort (Barcelona: Proa, 2011), pàg. 115