—Toca-la! —va encaixar amb Llorenç—. Està vist que encara queden amics, que encara queden homes a Tivarri.

Enric Valor, Sense la terra promesa (València: Prometeo, 1980)

—Escolta, Adolf. M’agrada que em diguis senyoreta, però em penso que t’avorreixes una mica al meu costat —i davant l’estranyesa i el signe negatiu del soldat, afegí: —Estic a punt de convertir-me en una senyoreta. He vist per aquí alguna companya d’escola que s’ha tallat les trenes, s’ha allargat la faldilla i ja duu sabates de tacó alt. Oi que així ho passaries tu millor al meu costat? Sóc més alta que moltes d’elles i crec que m’aniria bé pintar-me una mica els llavis.
   —Però, Eleneta, tu creus aquestes coses? —li va preguntar el mosso mirant-la amb intenció fins aleshores no sospitada—. Això són favades estúpides. Mira, xica: beguem orxata i mengem neules, que és el nostre quefer més agradable. D’ara en avant…, en avant, ni et diré més senyoreta ni et parlaré més de vostè. Evidentment, mentre estiguem sols.
   —Molt bé, home! Toca-la! —va dir ella, contentíssima, allargant-li aquella mà grassoneta per damunt de gots i plats—. Només de saber que no t’avorreixo en tinc prou.

Jordi Valor i Serra, Ducat de Bèrnia (Picanya: Edicions del Bullent, 2002)