I sa padrina també veu que tenim metges pes grip, metges pes cor, metges des ventre, metges des cap, metges des ossos i metges pes embarassos. Ella, que encara recorda amb agraïment aquella veïnada que feia de comare a tota sa contrada quan un metge era un luxe inabastable i una vida no valia res.

Toni Gomila, Acorar (Manacor: Món de Llibres, 2012), pàg. 55

   —On era, vosté, despús-ahir a la vesprada? —Júlia continuava el fil dels seus pensaments, i no l’escoltava.
   —Despús-ahir? Mira, tant se val que ho sàpies: la dona que t’he dit, que va de part, que treballa al paper, em va cridar perquè té la criatura mal posada i li ha 
dit la comare que no té remei, que no se’n salva ni una, quan la criatura ve posada d’aquella forma que no hi ha manera de traure-la sense esgarrar la mare fins al melic. Però jo crec que ho he adobat: li’l vaig girar, i ara podrà eixir. En tinc el cul pelat, d’haver-ho fet!

Isabel-Clara Simó, Júlia (Alzira: Bromera, 2003 [1983])