És una vergonya lo que passa amb aqueixa carretera; ella pinta ferestament les ignomínies de la nostra administració pública. Es un escàndol que la conca o ribera pallaresa, tan llargaruda com magnífica i esplèndida, haja de seguir anys i més anys sense carretera. Es un escàndol que hi hagen gastades tantes de mílies i que no hi puguen passar carruatges.
   A la fi s’acaba aquell freu; el panorama s’eixampla una micoia, passam per un pont de fusta el riu i hem de pagar el pontatge per les bísties que mos duen, i entram, entre les vuit i les nou, a Llavorsí, una vileta asseguda a un coster, dins un panorama grandiós, encantador.

Antoni M. Alcover, Dietari de l’excursió filològica 1906 (Barcelona: Proa, 2006), pàg. 122

Per passar el pont dels Carros [que creuava el Llobregat al Prat per anar a Barcelona], tothom pagava un peatge, el «pontatge». En una «Tarifa de pasage por el Puente de Hierro frente al Prat de Llobregat» de 1872 es recull des del que s’havia de pagar per passar a peu (3 cèntims) fins al preu d’un carruatge de quatre rodes amb quatre cavalleries i conductor (100 cèntims); entremig, totes les combinacions possibles de rodes i cavalleries.

Joan Puigmalet, Trons a Remolar. Dites i refranys del Prat de Llobregat (2010)