L’Arjen tenia llavors onze anys i un sentit de la responsabilitat especialment necessari per sobreviure a l’absència temporal de la figura forta i reconfortant de la seva mare. Sense que n’haguéssim parlat mai, es va anar encarregant de mica en mica de les anades i vingudes d’escola dels seus germans, de resoldre les petites disputes entre en Simon i en Robert, o de sortir un moment a l’adrogueria si ens faltava alguna cosa per al sopar. En aquell moment no em vaig adonar de l’esforç que estava fent el meu fill per facilitar-me la situació.

Laia Fàbregas, La llista (Barcelona: Ara Llibres, 2010)

No sé si mai heu provat de barallar-vos amb algú que tingui exactament la mateixa força que vosaltres, però no és recomanable. Primer sents el dolor intens de cada cop de puny a la cara, a l’estómac, al fetge, i et cremen la cara i les orelles. Després, el cansament et pesa, respires amb dificultat, busques l’aire a glopades gairebé compulsives i comences a sentir un regust de sang que arrenca als pulmons i puja pel coll fins a instal·lar-se a la boca. I per més que escupis no te’l treus de dins. De mica en mica, sembla que et mareges, que perds el cap i que tot dóna voltes, i encara que segueixes movent braços i cames per inèrcia, com un sonat, ja no saps on pegues i encara és més cansat. Finalment, caus rodó i ja tant te fa si guanyes o si perds. Només vols que s’acabi.

Rafel Nadal, Quan érem feliços (Barcelona: Destino, 2012)