Les monges havien hagut d’encimentar el corral perquè jugant ens embrutàvem l’uniforme de fang, i sense l’herba que encoixinava les caigudes començaren a abundar els blaverols, a més de no minvar els trencs de les pedres que ens tiràvem abans de l’asfaltat, amb força munició disponible. Una vegada se’m va llençar a sobre, en falta claríssima (el pàter no la va assenyalar), la pubilla de l’hotel, aquella nina rossa que sor Cé aviciava fins a la perdició. Me guanyava d’uns quants anys i era un forc més alta. Vaig caure a terra i em vaig fer un blaverol enmig el front, més gros que una mandarina i més lila que una figa flor: diuen que mai no s’ha vist res de semblant. Aquella nina era molt bona al·lota i molt impressionable i se’n va dur un esglai tan gros que la traslladaren a la infermeria.

Xesca Ensenyat, Quan venia l’Esquadra (Palma: Moll, 1994), pàg. 91

Els dos germans s’havien apallissat tan a la valenta que ara jeien damunt l’estora molsuda, plens de cops i blaverols, untats d’una suor oliosa, mig estormeïts, sense ni esma de llevar-se els guants de boxa.

Maria Antònia Oliver, Crineres de foc (1985)