Després de molts dubtes vaig agafar el tren i me n’hi vaig anar. La volia veure’, dir-li… No rigui, no, que la cosa no és de les que fan riure. Tot jo era un feix d’emocions… I de seguida que vaig baixar vaig pensar que havia fet mal fet d’anar-hi sense anunciar-me… Aleshores es mirava més prim que ara.

Mercè Rodoreda, «Record de Caux», dins La meva Cristina i altres contes (1967)

«Ai, Climent», me diu en Jordi Curro, «quan sent l’Espanya “vaciada”, pens que noltros, a ulls de Madrid, no se’n temen que som la “España desbordada”, o “repleta”, fora vila ple de casetes, forans que arriben a fer feina a sa construcció, a fer de pagesos, a cuidar els nostres vells, a fer net a ses nostres cases, estrangers i ciutadans que compren cases al poble o es fan xalets a ses foranes. Ja no som aquell poble de betlemet i no cal mirar tan prim, no fos cosa no hi vegem! Però és així!».

Climent Picornell, Paisatges minvants (Pollença: El Gall, 2025), pàg. 11