—Això era i no era…
   De tant en tant, la tia ens sortia encara amb qualque contarella.
   —…un matrimoni que tenien dues nines a mantenir i eren pobres. I ses parets de ca seva es clivellaven i sa humitat escopia sa calç. Així que se mataven de fer net, i sempre pareixia que ho tenien brut. I s’homo i sa dona somiaven una casa més decent per a ells i ses filles. Ho somiaven es moments que s’estimaven més, i un dia decidiren separar-se, arriscar sa seva felicitat per ell embarcar-se de contraban i guanyar doblers.

Antònia Vicens, 39º a l’ombra (Palma: Lleonard Muntaner, 2019 [1968]), pàg. 46

   —Avemariapuríssima —digué en Damià obrint la porta del carrer.
   —Endavant! —va cridar una veu de tenor des del fons de la casa.
   Va travessar l’estança. Estava tot raonablement en ordre, per ser la casa d’un fadrinot. Cada dia una jornalera hi anava a fer net i deixar dinar. Va trobar en Llorenç a la cuina, tallant dues llesques de pa moreno. Si es va sorprendre en veure la figura alta i imponent del rector, no ho va mostrar.
   —En vols? —va ser la salutació.
   —Encara no he dit missa —refusà en Damià seient a taula mentre intentava ignorar el rum-rum dels seus budells, cosa difícil veient com en Llorenç untava les llesques amb una generosa ració de sobrassada.

Maria Escalas, Abans que el teu record torni cendra (Barcelona: Amsterdam, 2016)