Però vet aquí que un dia va conèixer un viatjant de comerç que es deia Amadeu Santanàs, molt simpàtic i bon venedor, que li va proposar un tracte molt especial: la bellesa de la seva dona a canvi de la seva ànima —l’ànima del moliner, naturalment. Un viatjant de comerç, diu! Ja es veia clar, quina mena de viatjant de comerç era, aquell Amadeu Santanàs. Però el moliner, que es deia Feliu, en tenia tantes ganes, de tenir una dona maca, que va acceptar el tracte sense pensar-s’hi gaire. De fet, sense pensar-s’hi gens. I va firmar i rubricar les escriptures que li presentava aquell venedor tan singular.

Albert Jané, «La bella molinera», dins Contes de dimonis de tot el món (Barcelona: Lumen, 2007), pàg. 7

Però en Toni Murat, que, de fet, no tenia sinó la graduació de caporal, però com que era el cap dels guàrdies municipals es feia dir capità, amb l’anuència, evidentment, del batlle, determinada per la de la batllessa, que males llengües deien que era qui manava a la Casa del Comú, com que era un pinxo i un bocamoll, i li agradava de gloriejar-se de les seves conquistes amoroses, no es va saber estar d’airejar la seva aventura amb la princesa del Safrà, cosa que a aquesta no li va fer gens ni mica de gràcia. Gens ni mica. I sense pensar-s’hi gaire va donar el passaport al seu galant municipal.

Albert Jané, Calidoscopi informal (Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2017), pàg. 172